¿Què és estar il·luminat?

Mar Álvarez

LímitsMagalí Roca
00:00 / 07:40

Transcripció de l'àudio:

En aquest àudio parlo dels límits, de prendre consciència de com els poso. Per a poder posar límits saludables als meus fills, primer em cal veure com em sento, què em passa a nivell corporal i què penso  quan dic NO. I  quan rebo un NO, com el rebo? Amb acceptació, amb supèrbia rebutjant-lo o... el confronto? Se m’és fàcil posar límits als altres? O, per el contrari, degut a que no m’agrada el conflicte i tinc la creença de que posar un límit comporta obrir-ne un, prefereixo menjar-me el meu descontent i la meva  voluntat fent veure que m’està tot bé, restant-me importància i desvaloritzant-me. 

Quan faig això, què em passa al cos? Noto alguna tensió, malestar o dolor? Per exemple, m’apreto la panxa provocant-me mal, apreto la mandíbula provocant-me bruxisme o tinc mal de cap provocant-me migranya?. A vegades em va bé  prendre consciència de com em sento a nivell corporal per a saber com em sento a nivell emocional i així posar-hi nom i entendre’m. Quan apreto la panxa normalment vol dir en mi que tinc ràbia i estic enfadada; quan ploro i vull estar sola significa que estic trista; quan apreto la mandíbula tinc ràbia i en mi normalment significa que estic en desacord i no em sento capaç d’expressar-me… Això em porta a pensar i a qüestionar-me com em relaciono amb mi mateixa i  amb els altres. Aquests altres poden ser: els amics, companys de feina, el meu “jefe”, la parella i fins i tot el fills.

Com a mare o pare, sé com poso límits als meus fills? Des de quin to emocional els parlo? Des de l’autoriat acompanyada d’una veu forta, seca i estricte que a vegades es traduiex amb un crit o fins i tot amb una bufetada perquè quedi ben clar que qui té el poder sóc jo i no admeto cap rèplica ni protesta? O amb  indecisió on la veu és baixa i dubtosa, on no acabo de posicionar-me per tant no deixo clar quina és la meva voluntat?, o des de la queixa on la veu té un to estrident i ploricó on em  col·loco com a víctima donant el poder a l’infant?, o amb amor on desprenc tranquil·litat amb una veu tendre i alhora segura i ferma?. O potser, res de tot això, i m’adono que deixo fer i no poso cap límit, que ella ja sabrà què li convé i què no i d’aquesta manera em penso que fomento el seu criteri i la seva llibertat.

De límits tots en necessitem, tant els adults com el infants. 

Els límits em  donen seguretat. Em serveixen per expressar-me, per dir el què vull i el que no vull, el què m’agrada i el que em desagrada. A través del límit em respecto i em respecten. Em situen en relació a l’altre.

Ara bé, com poso límits saludables als meus fills? Un cop he esbrinat quina és la tendència que tinc, em puc preguntar si aquesta és la manera que vull seguir fent-ho?. Vull modificar alguna cosa? No hi ha una manera de fer les coses, cadascú de nosaltres tenim la nostra. Però si parlo de posar límits saludables cap a l’infant, faci com ho faci hi ha un denominador comú que es pot resumir amb una paraula: assertivitat. 

Què vol dir ser assertiva? Expresar-me de manera clara, franca i respectuosa cap a l’infant davant  les meves opinions, emocions, sense amenaçar ni castigar i  acceptar i validar els pensaments i les emocions de l’infant. 

Per a ser assertiva, em cal:

  • Primer, estar tranquil·la i respirar, trobant el meu centre.

  • D’aquesta manera aconsegueixo que  el meu to emocional sigui ferm, tendre, segur i respectuós.

  • I sense deixar de posar el límit.

Què li pot passar a l’infant un cop he posat el límit?

  • Pot acceptar-lo, per tant no hi ha cap conflicte.

  • O pot rebutjar-lo, enfadant-se i obrint un conflicte. Llavors com actuo? 

  • Per començar, no m’identifico amb l’emoció del meu fill, em separo emocionalment d’ell, mantenint el meu centre gràcies a la respiració i amb aquest to tranquil, tendre, ferm i segur, valido la seva emoció tot i repetir-li quin és el límit.

  • Des de aquí, des de la tranquil·litat, la comprensió i l’amor, s’obre un diàleg entre tots dos que potser dóna cabuda a pactes on tots dos ens responsabilitzem.

 

Sóc conscient de la dificultat que això comporta, que dit aquí amb aquestes paraules, sembla molt fàcil. L'important és anar prenent consciència i saber quins són els meus automatismes per així anar-me modificant i estar més a gust amb mi mateixa i amb la meva manera de fer. 

Filosofia per a la vida.

Subscriu-te a la newsletter i estigues al dia de totes les nostres activitats.

Segueix-nos

  • Gris Icono de YouTube
  • Grey Instagram Icon
  • Grey Facebook Icon
  • Grey Twitter Icon

Avís legal ·  Política de privacitat · Política de cookies